Reis Gallego Perales
Militant de Compromís per Xàtiva i membre de Dones amb Compromís
Versió completa de l’article aparegut a Levante EMV (08/03/2016)
Abans que la son vinga a mi cada nit, em vénen a la ment diferents imatges. Les noticies als mitjans de comunicació cada vegada m’espanten més. És en eixe precís moment de por i estupefacció quan comence a imaginar…
M’agradaria que l’excepcionalitat es convertira en normalitat. Que les notícies, dossiers, articles, monogràfics sobre la situació de la dona, l’ús del temps, l’ablació, l’adaptació del masclisme als nous temps, les violències masclistes…És a dir, que tota la problemàtica, a la qual s’hem d’enfrontar les dones pel simple fet de ser dones, apareguera als diaris, a la televisió o a les revistes de forma normal al llarg de tot l’any. I que, a més, es fera amb la rellevància que es mereix i amb un tractament informatiu rigorós. Tot el que apareguera deuria tindre l’objectiu de conscienciar i ajudar a l’eliminació d’aquestes desigualtats que patim les dones.
M’agradaria que passat el 8 de Març continuara la gent demanant ajuda per muntar actes, xarrades, cartells, campanyes per l’empoderament de les dones i veure a tot arreu una programació engrescadora i conscienciadora d’aquesta situació que patim el 52% de la població mundial.
M’agradaria que a l’abril, maig, juny, juliol o agost continuem cercant noves estructures de participació de les dones en l’àmbit social per part de tots els col·lectius, ja siguen institucionalitzats o no.
M’agradaria que la societat es fixara en les dones més enllà del 8M. Que ens escoltaren tot l’any i cercarem conjuntament el camí per canviar aquesta societat.
M’agradaria que no s’utilitzara la lluita feminista de forma errada creient que, reproduint estructures i formes masculines, aconseguirem igualtat. Calen lideratges transformacionals, s’ha de canviar tot des de l’origen. Són noves formes de trinca, no reformes.
M’agradaria que la gent deixara d’emprar-nos com escuts o armes. La manipulació de la lluita feminista per interessos patriarcals s’ha d’acabar.
M’agradaria que es poguera pensar i atendre a les dones en la seua diversitat. Cadascuna tenim una història, unes vivències i uns anhels que disten molt de qualsevol altra. Per això, una mateixa solució no serveix per a totes les dones.
M’agradaria que la justícia atenguera de forma eficaç a les dones maltractades. Amb recursos humans i tècnics suficients per protegir i garantir la seua vida i el seu futur així com el de les seues filles i fills.
M’agradaria que el sistema educatiu visibilitzara a les dones en el currículum. Que les estructures educatives permeteren altres formes de direcció i que l’educació en igualtat fóra la línia a seguir.
M’agradaria que les dones poguérem accedir amb igualtat de condicions a qualsevol treball. Que els sindicats negociaren convenis col·lectius on s’eleminaren plusos que ens discriminen.
M’agradaria que les dones cobrarem el mateix que un home per realitzar el mateix treball o amb el mateix valor. M’agradaria que els homes pogueren accedir a un permís de parental en igualtat de condicions que les dones.
M’agradaria que poguérem trencar el sostre de vidre que ens impedeix accedir a llocs de màxima responsabilitat en empreses i/o governs. M’agradaria que la responsabilitat en les cures siga real o equitativa entre dones i homes.
M’agradaria que el sistema sanitari mirara els seus protocols, sales i processos de diagnosi i els canviara. Les dones no senten igual. Necessitem programes d’educació a l’àmbit sanitari amb perspectiva de gènere.
M’agradaria que les dones poguérem decidir lliurement sobre el nostre cos sense imposicions ni ingerències, sense judicis de valor ni menyspreu. Que poguérem vestir i dir allò que volem sense haver de convertir-se en un objecte sexual i sexualitzat.
M’agradaria que les dones poguérem anar lliurement pel món, sense por. Que poguérem estimar i ser estimades per la persona que lliurement hem elegit.
M’agradaria que les ciutats estigueren pensades en perspectiva de gènere. Atenent a una millora urbanística que facilite l’ús que en fan les dones de cada espai.
M’agradaria que les teories econòmiques pensaren en el treball silenciat i menyspreat que realitzem les dones. Que es posara en valor el treball reproductiu i de cura. Que aquest treball no remunerat, el qual ajuda la societat a caminar cada dia, formara part del PIB.
M’agradaria que tot açò es fera realitat. Perquè així siga, estic segura que moltes treballarem intensament cada dia des del nostre entorn més immediat fins allà on puguem arribar. Perquè sense igualtat no hi ha democràcia.