Article de Cristina Suñer  publicat a l’Informador (07/10/2017)

Escric estes línies des de la certesa que un poble té dret a decidir el seu destí però amb la incertesa que eixes llibertats individuals i col·lectives es puguen expressar. Parle de Catalunya com podria parlar del País Valencià. Estos dies hem assistit a un espectacle lamentable de violència desmesurada en nom de la Constitució i España i en contra d’una majoria pacífica que porta anys demanant poder decidir sobre el seu futur. I d’això els valencians n’hauríem de prendre bona nota.

Però nosaltres no som com els catalans, ai què has dit!, ací la valenciania es treballa a base d’efemèrides. És arribar el 9 d’Octubre i bona part de la classe política celebra ablucions en el riu malmès del valencianisme i a les 12, com la Ventafocs, aparquen de nou a Jaume I, a la Corona d’Aragó, a Fuster, a Estellés i…al poble.  I, clar, va com va que deia Ovidi.

Jo sóc valenciana practicant. Sóc clavariesa de la meua cultura i beata de la llengua dels meus pares i iaios. No necessite efemèrides per recordar d’on venim i cap on vull anar. Tot i això, reconec que dies així, com el 9 d’Octubre, em provoquen certa il·lusió i reviuen en mi l’esperança. Esperança perquè, poc a poc, estem eixint del silenci antic i molt llarg. Perquè cada vegada hi ha més gent creguda de ser valenciana i perquè arribarà l’hora en què totes i tots exercirem de valencians els dies de festa guardar i també els de pantaló vell. I, aleshores, un bram ensordidor demanarà un finançament just i més autogovern i el corredor mediterrani i l’AVE a Catalunya i, per què no?, un nou model d’estat. Per què hi haurà un 9 d’Octubre que no podrem més i llavors ho podrem tot!