L’Aquarius, rescatant persones.

Isabel Serra

La setmana passada començàvem a treballar com qualsevol dilluns a la Conselleria: recompte d’incidències del cap de setmana, places ocupades, etc. Qui treballem amb les persones sabem de primera mà que el treball no acaba, que darrere de cada expedient hi ha una vida que hem d’atendre.

El cap de setmana passat sabérem per la premsa de l’existència d’un vaixell amb vora 700 persones refugiades de guerra camí d’Itàlia. La sorpresa esdevingué quan, aquest país els va denegar l’entrada. Denegar ajuda a persones que fugixen d’un conflic armat ?

Però el passat dilluns tot va pegar un gir, Mónica Oltra, Vicepresidenta del Govern Valencià, i Joan Ribó, Alcalde de València, prenien cartes en l’assumpte oferint València perquè atracara l’Aquarius i li demanava al govern d’Espanya que la que donara permís.

Una vegada tinguèrem la confirmació, sabíem que havia de ser responsabilitat nostra que tot eixia de la millor forma possible. Agafada l’encomana, la Conselleria de Polítiques Inclusives i tot el personal, hem estat treballant de valent perquè tot eixira el millor
possible: reunions, informació, protocols, intentant fer-nos una idea del que ens arribava, posant a disposició les places que teníem, enllestint-ho tot de la millor manera possible.

I arribà el dissabte, el dia abans. Realitzàrem un simulacre a peu de vaixell. Tots i totes havíem de tenir clar quin era el protocol a seguir si veiem qualsevol cosa que no havíem contemplat, en aquests casos mai se sap.

I finalment, el dia és arribat. Diumenge, l’hora de la veritat. Ens emplaçaren per a les 5:00 h de la matinada al Port de València. Molts de nosaltres passarem la nit d’abans en blanc: tot ha d’eixir bé, tot eixirà bé. A les 05.30 h cadascú està al seu lloc. Alguns mengen, altres ultimen coses, altres xarren, etc. A les 6:30 hores, albirarem la silueta del “Dattilo” que ens anunciava que ja estaven ací. A partir d’eixe moment, carreres, mirades creuades, aplaudiments, escoltarem els càntics de les persones abord del vaixell i els nostres braços aborronats de l’emoció. Va de bo, vaig pensar!

A partir d’eixe moment, ja no ens vam poder parar ni per a dinar. Les coses van anar funcionant, l’engranatge estava ben engrassat i muntat. Cada persona és rebuda amb la màxima dignitat i tractada amb tot el respecte.

Vaig estar tot el dia a cavall entre la carpa de menors no acompanyats; vigilant perquè les unitats familiars no foren separades; interessant-me per les dones que baixaven, les embarassades i les que no, perquè totes tenen una història què contar. I arribà el silenci.
Ens miràrem totes i tots satisfetes per la faena feta.

Tornem a les gestions diàries. Aquesta nit encara no he descansat bé, massa coses viscudes, difícil digerir tot el que vam veure el diumenge. Hui encara puc entendre menys els comentaris que he escoltat en contra de l’arribada del vaixell aquesta setmana. Sols puc reafirmar-me en què el Govern d’Estatal ha fet allò que havia de fer. I sent molt d’orgull pel Govern del Botànic que ha posat a València al centre de l’actualitat per un fet tan importat com és, la solidaritat entre pobles.

Una vegada més, el Botànic ha demostrat que governa per les persones i amb les persones. El nostre país hui és més bonic i més multicultural (ahir al vaixell hi havia persones de més de 20 nacionalitats diferents). Un país que acull, que no deixa ningú tirat, que malgrat
el que passe, ahir van donar una lliçó a nivell mundial i és que per tenir dignitat no cal tenir molts diners ni pocs, sols s’ha de tenir el cor ben gran, com ahir va mostrar al món València.

Arxivat en: General, Moviments Socials, Sanitat i Benestar Social

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *