Ens trobem, per fi, davant l’acompliment d’un deute de Xàtiva amb un dels seus fills més il·lustres, el cantant, compositor, poeta i lluitador per les llibertats i per la nostra llengua, Ramón Pelegero Sanchis, Raimon.
Moltes veus s’han alçat per tal que la nostra ciutat s’afegira a les nombroses distincions que ha tingut el nostre conciutadà a nivell internacional i, especialment, als països amb els que compartim llengua i cultura. Algunes d’aquestes distincions són tan importants com el premi d’honor de les lletres catalanes o el doctorat honoris causa de la Universitat d’Alacant. Altres són tan senzilles com una aula de música a l’institut Josep de Ribera de la nostra ciutat.
Enguany, per fi, i gràcies a un nou equip de govern s’ha complit eixe deute. Xàtiva deixa de fer el ridícul i fa justícia amb un xativí universal. Però l’inici de l’expedient per nomenar fill predilecte Raimon per part de l’Ajuntament és també una oportunitat per que col·lectius de la ciutat puguen veure la seua demanda, reiterada en nombroses ocasions, acomplida. Ens referim, per exemple, a la petició del Consell Escolar Municipal que el 28 d’abril de 2010 va aprovar per unanimitat sol·licitar la medalla de la ciutat per al nostre cantautor o a la nostra pròpia voluntat com a Compromís per Xàtiva.
El nostre col·lectiu considera que Raimon constitueix un exemple de fidelitat i defensa a la nostra llengua en temps difícils. Ha musicat poemes d’autors en la nostra llengua com ara Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Timoneda o Salvador Espriu. Ens ha fet sentir orgullosos de les obres, en especial les dels nostres clàssics del segle XV.
A més, Raimon ha portat el nom de Xàtiva per tot el món: a Barcelona, a París, a Nova York o a Tòquio. I ho ha fet en valencià, sense cap complex.
Raimon no ha oblidat mai les seues arrels, i nosaltres tampoc volem fer-ho. Per això ens adherim a esta iniciativa de l’Ajuntament de Xàtiva i manifestem la nostra plena satisfacció en comprovar que les coses comencen a canviar. A nosaltres no cal que ens recorden d’on venim. Ho sabem:
(…)d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.