Article publicat a Levante EMV (14/11/2015) de la nostra companya i portaveu Cristina Suñer (Segona Tinent Alcalde Xàtiva)
Jo parle molt. Parle tant que de vegades establisc acalorades converses amb mi mateix. M’entens? Em dic sovint. I jo mateix assentisc o dissentisc establint una conversa amb tan poc recorregut que tendisc a pensar que mai la deuria haver començada. Però eixos romanços òrfens d’oients de vegades abandonen el sol·lipsisme i es converteixen en veu comuna, en desig coral. I això m’emociona i m’encoratja.
Hem estat anys demanant que Xàtiva reconeguera com a fill predilecte, sense complexos ni temors embolcallats en banderes, a Raimon. “T’entendran?”, em deia. “No, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món”, em deien. Però “més val no ser entès que romandre callat”. És una de les frases que més m’agrada del cantautor. És el remat de Sol·liloqui Sol·lipsista la meua cançó de Raimon. I ara, la meua raó de ser. He estat, hem estat, molts anys parlant per a sords i mostrant per a cecs però eixe sol·liloqui s’ha acabat. Hem omplit, ha omplit, el Gran Teatre. Tres vegades.
“Exhaurides!” resava el cartell. Jo en tenia dos d’entrades i ho vaig tornar a fer. Ni el càrrec m’estenalla a la prudència. Vaig tornar a cantar des del pati de butaques irreverentment les lletres dels autors del segle d’Or i totes les altres. Ja ho havia fet a altres places però fer-ho a casa…això són paraules majors. Com a casa no s’està a cap altre lloc. Segur que ell també ho pensa des de l’exili. “Xàtiva és predilecta al meu cor”, va dir dijous l’artista internacional del carrer Blanc. Ja tenim una cosa en comú i una virtut: no renegar de la nostra gent i la nostra terra.
Potser ell en tinga un altra de virtut: la de seguir fent-me sentir el cor. I anit me’l vaig tornar a notar i em vaig adonar que estem ja en la tornada de la cançó que parla “d’’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe”. Gràcies Raimon.