ARTICLE D’OPINIÓ | Teresa Roca
Era jo a penes una adolescent quan ja sentia atracció per l’art. No tirava a faltar dones artistes en els manuals que llegia. He tardat temps en tirar-les a faltar. M’havia acostumat a vore la figura femenina com a objecte de l’art i no imaginar-la com a productora d’art. Els llibres no parlaven d’elles o els dedicaven unes escasses línies. Ara, sent voluntària cultural en el Museu de Belles Arts de València, quan faig comentaris sobre el fet de que hi ha una única obra exposada que està pintada per una dona en aquest museu (“La chula” de María Sorolla) note en la cara de la gent que acaba de caure en el compte de que és una realitat, totes les cartel·les de l’esmentat museu lluïsen nom masculí.
Talment no ens plantegem que puga haver una artista femenina a l’altura de Joan de Joanes o de Josep de Ribera… com tampoc ens ve al cap pensar en un autor africà o australià, un aristòcrata… perquè estaven fora de l’àmbit que les institucions tenien reservat als artistes. No acabem d’imaginar que eixes dones feren de l’art la seua principal activitat, que bolcaren en les seues obres el seu talent i la seua genialitat. Perquè no és suficient amb el talent…cal tindre la xarxa institucional on desenvolupar el teu talent.
Vegem dades:
- Dels 1.100 quadre penjats al Prado en 2011 soles 3 han estat realitzats per dones(en concret els tres son de Sofonisba Anguissola), en 2016 hi han penjats 4.
- Dels 8.000 quadres que hi ha als fons del Prado en 2011, soles hi ha 45 pintats per una vintena de dones.
- En El Prado hi han obres de més de 5.000 homes (any 2016) i soles de 53 dones.
- La majoria dels quadres de dones del Prado son del segle XIX en avant , les anteriors han quedat sepultades i inclús atribuïdes a autors masculins.
- La primera exposició dedicada íntegrament a una dona la va fer el Prado en 2016, 200 anys després de la seua apertura, dedicada l’artista barroca flamenca Clara Peeters.
I ací ve la qüestió: Per què no hi ha hagut grans dones artistes? Per què no les coneguem?.
La resposta podia ser múltiple. Eixes dones que treballaven en els tallers dels pares, marits, germans…no podien regentar un negoci per si mateixa, podien col·laborar però no signar les sues obres, en la realització d’estudis d’anatomia estaven vetades (elles es dedicaven únicament a paisatges i bodegons)…
I tot açò va contribuir a que, encara que en el seu temps estes dones artistes destacaren i tingueren el seu reconeixement , després van ser oblidades. Especialment quan va arribar un misogin segle XIX amb una moral burgesa que va relegar el gènere femení a una condició casolana quasi exclusivament. I aquesta discriminació va acabar estandarditzada i naturalitzada. Opinions d’artistes de la talla de Renoir: “La dona artista es senzillament ridícula”, ”No em veig a mi mateix fent l’amor amb una advocada…M’agraden més les dones que no saben llegir i que es dediquen a ocupar-se dels seus fills”… contribuïren a silenciar i invisibilitzar a artistes com:
- Sofonisba Anguissola (XVI) fon alabada per Miguel Angel i pintora en al corte de Felip II, les seues obres van ser adjudicades a Zurbarán, Moro, Tiziano o El Greco.
- Lavinia Fontana fon pintora oficial del papa Clemente VII i va treballar per al Palacio Real de Madrid…
- Artemisa Gentileschi (XVII), la primera dona admesa en l’acadèmia de Disegno florentina, que va aconseguir mecenatge dels Medici.
- Luisa Roldan (XVII), escultora de càmera de Carlos II i Felip V
- Lee Krasner (XIX) referent de l’expressionisme abstracte, sempre a l’ombra del seu marit (Pollock)
- Maruja Mallo(XX), desterrada dels llibres, gran surrealista de la que hem conegut més l’anecdotari que la seua obra.
La responsabilitat de l’educació i del sistema està clara. Ha hagut una invisibilització de la dona com a part del problema d’inclusivitat que la dona ha patit. Linda Nochlin ens ho expressa així:
”Però allò ben cert és que com tots sabem, les coses, ara i sempre , han sigut , en l’art i en altres moltes àrees, embrutides, opressives i desalentadores per a tots aquells, com les dones, que no han tingut la bona sort de néixer blancs, preferentment de classe mitjana i, sobretot, homes. La culpa no s’ha de buscar en els astres, en les nostres hormones, en els nostres cicles menstruals o en el buit dels nostres espais interns, sinó en les nostres institucions i en la nostra educació”
Linda Nochlin s’atreveix a preguntar: Què haguera passat si Picasso haguera segut xiqueta?…Son pare (professor de dibuix) l’haguera alentat igual, haguera apostat igual per ella?
Crec que ací està el drama…en que no soles ha quedat invisibilitzada la figura d’aquestes dones, sinó que a més a més no som conscients de la invisibilització…impossible pensar en un procés més perfecte, el de la naturalització i normalització de la invisibilitat.
I, per acabar, vaig a transcriure les declaracions en 1998 de l’escultora Louise Bourgeois (1911-2010). És l’autora de la famosa aranya que està a les portes del Museu Guggenheim de Bilbao:
“He sentit sempre un complex de culpa a l’hora de promocionar el meu art, tant és així que cada cop que anava a fer una exposició em donava una mena d’atac. Llavors vaig decidir que era millor no intentar-ho senzillament. Tenia la impressió que l’escena artística pertanyia als homes i que d’alguna manera estava envaint el seu territori. Així, feia el treball i després l’amagava. Em sentia més còmoda amagant-lo. Per altra banda, mai vaig destruir res. He guardat fins el darrer fragment. Avui en dia, no obstant , estic fent un esforç per canviar“
(“Destruction of the father, Reconstruction of the father”)
Quina sort seria que aquestes paraules mai s’hagueren pogut escriure, que luxe seria que els sentiments plasmats en aquest escrit mai s’hagueren viscut!
Teresa Roca